AMPLIAR ARTICLES D'OPINIÓ
De lluites socials en temps de retallades de drets i d’efervescència nacional
El 29 de setembre tenim convocada una transcendental vaga general. Una taxa d’atur que s’eleva fins el 20%, doblant-se en el cas de la població jove. Una reforma laboral que ha esdevingut el major atac als nostres drets com a classe treballadora des de la restauració borbònica. L’amenaça permanent d’una reforma del sistema de pensions que ajorni l’edat de jubilació fins els 67 anys, d’una reforma del sistema de negociació col·lectiva que donarà més poder a la patronal i d’una reforma del sistema de seguretat social que dificultarà l’accés a les prestacions d’atur i en reduirà les quantitats a percebre. La privatització encoberta de la sanitat per via del copagament, de l’educació per via de la transferència de recursos a l’escola concertada i del sistema universitari per via del Pla Bolonya. La indigna i permanent sagnia de diner públic cap a multinacionals i entitats financeres sense cap tipus de contrapartida. La reducció de recursos per a controlar un frau fiscal que equival al 25% del nostre PIB i que segueix beneficiant a unes classes altes que es congratulen de viure en l’Estat amb més desigualtat social de la Unió Europea… De motius per emprenyar-nos no ens en falten!


Per primera vegada en dècades, tenim la impressió que ens estan retallant de forma continuada drets socials i laborals. Tot el que havíem guanyat al llarg de dècades de lluites obreres s’està desmuntant a marxes forçades. Amb l’excusa d’equiparar-nos amb Europa, cada cop homologuem més el nostre Estat del Benestar al marroquí o xinès.


No ens hauria d’estranyar. És una conseqüència lògica d’anys de polítiques socialdemòcrates escorades a la dreta, d’un pactisme social que ha buidat de tot element reivindicatiu els grans sindicats espanyols i d’uns organismes internacionals allunyats de qualsevol tipus de control democràtic que han actuat com el braç armat i legislatiu dels poders fàctics mundials.



El que realment m’estranya és la passivitat amb què vivim una situació que en cap cas no hauríem d’acatar com a normal. Ben al contrari, ens trobem davant d’un moment d’extrema gravetat històrica quant a lluites obreres i socials. Som en un punt d’inflexió del qual ens costarà remuntar, si no hi posem remei.


I, tanmateix, mentre un milió i mig de persones surten al carrer (amb raó) en defensa del dret de decidir; mentre l’efervescència i el debat polític en l’eix nacional és cada cop més present i actiu; mentre la consciència nacional i les reivindicacions sobiranistes eclosionen com a resposta a l’enèssima mostra d’incomprensió i centralisme recalcitrant per part de l’Estat espanyol; mentre la dignitat de la ciutadania catalana ens demostren que tenim sang a les venes; mentrestant, aquesta resposta i aquesta capacitat de ràbia i mobilització no apareixen en el cas de les lluites socials i laborals. Per contra, en  aquest àmbit, el conformisme és molts més generalitzat.


És cert que en cap cas estem parlant de lluites oposades ni contradictòries (a diferència del que volgués fer creure el progressisme lerrouxista i tal com defensava Joaquim Maurín, entre tants altres, són reivindicacions ben complementàries), és cert que les qüestions identitàries toquen de forma més senzilla i directa el component emocional i és cert que tant el conjunt de les forces centralistes com la dreta catalana han treballat per aconseguir centrar el debat en aquest camp per poder aplicar sense massa escarafalls aquest desmantellament del ja escarransit Estat del Benestar actual, però tot això no ens pot fer dimitir del nostre vital i necessari deure de conscienciar socialment i evitar centrar el debat exclusivament en l’eix nacional.



Tal com ha aconseguit fer exitosament durant anys el moviment sobiranista de crear consciència nacional, cal que les organitzacions d’esquerres treballem per fer renéixer de nou el sentiment de classe. No per dividir i molt menys per frenar el procés d’alliberament del país, sinó per complementar-lo i com a element de justícia social.


Als postmaterialistes els haurem de convèncer que no s’ha perdut la centralitat del treball. Als independentistes “transversals” els haurem de convèncer que no podem ajornar la reivindicació laboral i social fins al dia després de la independència. Als treballadors i treballadores despolititzades caldrà convèncer-les, una vegada més, que només la unitat, la lluita i la mobilització podran fer millorar les condicions de vida d’una majoria de la població.


No serà fàcil, perquè juguem amb la dificultat afegida d’anys de paràlisi i d’uns referents sindicals massa dedicats a la pau social i poc entrenats en la confrontació, però tampoc no tenim alternativa.


El 29 de setembre ens trobarem amb el nostre primer embat i de nosaltres dependrà que sigui o no un èxit!


23-09-2010
Roger Tugas, portaveu nacional de l'Espai Jove de la Intersindical-CSC
Opinió

De lluites socials en temps de retallades de drets i d’efervescència nacional
Roger Tugas
Portaveu Nacional

Supeditats en la resposta
Gerard Rabat
Secretari d'Acció Sindical


La Intersindic@l
SUBSCRIU-TE AL
BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA INTERSINDIC@L
Agenda



  ESPAI JOVE de la Intersindical-CSC · Carrer de Villarroel, 45, entresòl · 08011 Barcelona · Tel. 934813660