AMPLIAR ARTICLES D'OPINIÓ
El 1r de maig, més enllà d’una data simbòlica i festiva
El 1r de maig se celebra el dia internacional de la classe treballadora. Aquesta commemoració es va establir en el marc del Congrés Obrer Socialista celebrat a París, l’any 1889, en homenatge als coneguts com a Màrtirs de Chicago de 1886. El primer de maig i l’homenatge als treballadors de Chicago no són unes efemèrides agafades a l’atzar pel congrés obrer, sinó tot el contrari.

És en el context de les lluites pels mínims drets, on tenia un pes important la lluita per la consecució de la jornada laboral de 8 hores, que l’organització de treballadors/es dels EUA i Canadà, la Federació de Treballadors dels Estats Units i Canadà, va organitzar protestes i la declaració unilateral de l’entrada en vigor de la jornada de 8 hores, a partir de l’1 de maig de 1886. Va ser en resposta a l’actitud dels treballadors que l’estat i la patronal, mitjançant les seves forces d’ordre públic, va portar a terme dures mesures repressives que es van traduir en nombrosos ferits i morts als carrers de Chicago, ciutat on les mobilitzacions van tenir una major repercussió.

És, doncs, a partir del 1889 que l’1 de maig s’utilitza com a dia en record de la lluita portada a terme pels treballadors i les treballadores de Chicago i també, històricament, s’ha utilitzat com a data per reclamar millores de les condicions dels treballadors i les treballadores d'arreu. Tot i que, en les últimes dècades, s’ha anat desactivant la jornada més reivindicativa per acabar convertint-se en una jornada purament lúdica, sense gairebé cap lligam amb l’esperit inicial, desaprofitant l’oportunitat que aquesta jornada ofereix.

A l’Estat espanyol, aquest procés de desactivació ha vingut potenciat tant per part dels governs, siguin del color que siguin i d’una manera prou subtil, com de les organitzacions sindicals estatals que, des de l’entrada de la monarquia constitucional, han aprofitat per situar-se al costat del poder, desactivant el contundent moviment obrer de la dictadura i de la transició.

Pel que fa a la joventut, ens queden lluny de la nostra memòria els temps de les gran lluites sindicals portades pels treballadors i les treballadores fins a les últimes conseqüències, com també les organitzacions sindicals que pensaven en la defensa dels interessos de la classe treballadora, més que en convertir-se en empreses de serveis. Malgrat que actualment es tanquin empreses, hi hagi alts índexs de temporalitat i una constant pèrdua de drets laborals i socials, entre d’altres, ens diuen que les lluites no són les mateixes, ja que els temps han canviat.

Des d’una òptica juvenil, s’ha de veure que el món del treball ha discriminat sistemàticament a la joventut per la seva inexperiència i se l’ha deixat de banda, mentre els joves, en els últims temps, s’han preocupat més de sobreviure en el dia a dia, que en pensar en un possible més enllà. Aquesta situació ens porta a veure com les lluites pels nostres drets és veuen ofegades per un suposat “estat del benestar” que, malgrat el seu procés de desballestament, diuen que encara cobreix els mínims per anar fent. Això fa creure que el i la jove que s’organitza sindicalment tingui un paper secundari, només per a problemes o interessos molt concrets i puntuals.

Com a col·lectiu jove, vivim de primera mà les conseqüències de les polítiques neoliberals, on tenir treball estable i habitatge gairebé ha passat a ser un luxe, convertint l’emancipació en gairebé només un somni que fa anys que ha desaparegut de la nostra realitat. No es pot entendre que l’única reacció sigui agafar directament els postulats del consumisme com a via d’escapament a tota la problemàtica, sense oposar-hi resistència.

Però hi ha moments on torna a aparèixer certa esperança: manifestacions a la Catalunya Nord contra el CPE i vagues generals; mobilitzacions a tots els Països Catalans contra la directiva Bolkestein; manifestacions contra els acomiadaments i en lluita pels llocs de treballs; mobilitzacions contra les reformes laborals, contra les guerres, en defensa del territori, pels dies justos de descans, per l’habitatge; etc.

Però això no pot ser que sigui només un miratge, s’ha d’aconseguir que els/les treballadors/es tornin a agafar consciència, en un sindicalisme de serveis que es dilueixi davant d’un sindicalisme combatiu, nacional i de classe, que no claudiqui per quatre molles, sinó que lluiti pel pa sencer. Aquí és on el jovent treballador català, com a part més conseqüent i activa, ha d’ésser la punta de llança per ajudar a construir aquest sindicalisme.

S’ha de donar un pas endavant, organitzant-se per poder avançar, fer front a les injustícies de ser nació ocupada i de classe explotada, una lluita doble, sense abandonar cap de les dues. Ara només fa falta poder saber quan ho aconseguirem.

“Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! Que tot està per fer i tot és possible”

Miquel Martí i Pol (1929-2003)
23-04-2009
Gerard Rabat, secretari d'Acció Sindical de l'Espai Jove de la Intersindical-CSC
Opinió

De lluites socials en temps de retallades de drets i d’efervescència nacional
Roger Tugas
Portaveu Nacional

Supeditats en la resposta
Gerard Rabat
Secretari d'Acció Sindical


La Intersindic@l
SUBSCRIU-TE AL
BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA INTERSINDIC@L
Agenda



  ESPAI JOVE de la Intersindical-CSC · Carrer de Villarroel, 45, entresòl · 08011 Barcelona · Tel. 934813660