AMPLIAR ARTICLES D'OPINIÓ
de sinistralitats i de responsabilitats

Diuen que l’ésser humà és l’animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Aquesta vella dita popular seria d’aplicació si en el tema que ens concerneix en aquest article tingués a veure amb el destí,l’atzar o fins i tot la lògica. Però hi ha a una situació que se surt d’aquesta màxima i que afecta les nostres vides com a treballadors/es i joves, i és, com ja deveu haver vist pel títol, l’accidentalitat i la mort a la feina.

Hem passat un estiu prou calent, amb un augment alarmant dels accidents i de les morts als centres de treball. Ara no em centraré amb un fum de dades que acaben marejant-nos sobre la quantitat de ferits i morts que hi ha hagut en els darrers anys i més significament en els darrers mesos.

Però si que us diré que els Països Catalans som el país amb més sinistralitat de tota la Unió Europea. Quan sigueu llegint aquestes lletres, ja haurem arribat pràcticament al total de morts del 2001 i el 2000 sense haver acabat l’any. En el conjunt dels Països Catalans van morir a la feina vora 200 treballadors i treballadores l’any 2000. Pel 2001 va rondar pels 220. Per àrees, i degut al pes demogràfic, el Principat de Catalunya va emportar-se la palma amb 160 morts el 2000 i 170 el 2001. Aquest estiu ja en portavem 150!

Vaja, que la cosa fa mala pinta i sembla que només quan la bossa de merda sobrix les administracions comencen a parlar de plans i accions conjuntes amb el agents socials per tal d’aturar la crítica situació.

Però com totes les coses que passen en aquest planeta, la sinistralitat laboral té un origen molt ben focalitzat, i que te a veure en com funciona la nostra economia i com està organitzada la producció de bens i serveis.

Com molts i moltes sabeu, ens trobem en una nova fase del capitalisme; l’etapa neoliberal, que va esdevenir el món en unipolar amb la caiguda del bloc socialista als anys 90.

Aquesta fase que està empobrint i destruïnt més el planeta blau, també ha arribat a la vella i civilitzada Europa. I nosaltres, la perifèria del centres de decisió, en som els primers en rebre’n les conseqüències.

Al mateix temps que hem estat una de les àrees amb menys protecció social d’Europa, ens trobem ara amb unes actituts al món del treball que han conduit a l’increment espectacular de la sinistralitat.

Per començar ensopeguem amb la subcontractació, on empreses determinades contracten altres empreses, sovint per fer feines que no se’ls permet fer. La majoria d’empreses subcontractades cobren per feina feta, no estan preparades i fan servir eines i material obsolet o en mal estat. A més, degut a aquesta situació, acostumen a no coordinar les seves tasques amb altres empreses també subcontractades. I com és evident, no volen sentir ni parlar de la legislació en matèria de riscos laborals ( Llei de Prevenció de Riscos Laborals- LPRL, Reial Decret 39/1997).

Un altre element, ja gairebé endèmic, és la precarietat. Una precarietat plasmada en la temporalitat, les ETT’s i l’economia submergida, l’esclavatge dels segle XIX en el nou mil.leni.

Moltes empreses passen olímpicament de formar el seu personal adduïnt que són temporals. I la veritat és que quan ens posem a treballar amb aquestes condicions poques ganes tenim d’esforçar-nos i no prenem massa atenció. O , al contrari, estem tan obsessionats en produir més i més ràpid per a que ens tornin a renovar, que acabem prenent mal. Però i en una ETT, que et pot fer anar un sol dia a fer una feina que no tens ni idea i que a més pot ser perillosa i sense l’obligat curs de prevenció de riscos? ( Reial Decret 216/1999). I no parlem de l’economia submergida on obviament ni hi ha res de res i qui n’està patint més les conseqüències són els inmigrants i les inmigrants que han estat il.legaltzats com a individus.

Però també tenim l’estrès i la incertesa que provoca la inseguretat pel futur laboral, tant de temporals com fixes, ja que l’acomiadament és cada cop més barat.
Per acabar-ho d’arrodonir hi ha manca de formació per tasques específiques i un alarmant desconeixement de la LPRL, que només és del 10% per part de les empreses i les quals són les responsables d’oferir feina.

Com a darrer punt, la manca de cultura de prevenció de riscos ens tanca la quadratura. Molts centres de treball, per no dir la inmensa majoria, només fan veure que compleixen la llei per la por a una de les poques inspeccions de treball. I el que fan en darrer terme, són plans d’actuació sobre el paper, però no sobre la pràctica.

Per acabar-ho d’adobar, el jovent som el col.lectiu que encapçala el rànquing d’accidents i morts, coincidint misteriosament en ser el grup d’edat que pateix més els efectes de la precarietat, tals com la temporalitat (70% dels contractes), la manca de formació i l’economia submergida.

Tal i com he dit abans, aquests fenòmens tenen uns resposables clars, i que no són pas, com algun desvergonyit portaveu de la patronal Foment del Treball ha dit, les treballadores i els treballadors. I menys el jovent.

Per contextualitzar, vivim en un sistema econòmic que prima el benefici privat per sobre del benefici col.lectiu. I per tant incentiva l’acumulació de beneficis en cada cop menys mans, enlloc d’incentivar el repartiment equitatiu i just de la riquesa.
Aquesta dinàmica ha regit durants anys el govern espanyol, que ha prioritzat la producció de cara a la convergència amb Europa. Aquesta actitut ha estat en detriment de la prevenció i tolerant consegüentment l’incompliment de les normatives o mirant cap a una altra banda davant la sinistralitat laboral.

Per tant, els resposables són les patronals i les administracions. Uns per que volen guanyar el màxim a costa de la nostra salut i la nostra vida. I els altres per no fer complir unes lleis que queden molt progres, però que ni es creuen.

És fals i de mala fe intentar responsabilitzar a les treballadores i els treballadors de l’accidentalitat quan es va d’escanyapobres i de caradura.

A mi em fa gràcia quan alguns empresaris diuen que tal treballador no es va posar el guants, no es va posar la màscara o no es va cordar l’arnés. I que per tant va ser per culpa seva.

És curiós que s’hi miren molt en que duem els uniformes reglamentaris amb logotip de la companyia, les corbates, el cabell ben arreglat, o que no vinguem cansats a la feina per que hem dormit malament. Però no és més greu que un treballador no es posi els guants a que porti el mono de l’empresa?

Bé, que cadascú jutgi el que vulgui, però qui té la paella pel mànec i és el receptor dels guanys globals de l’empresa és també el responsable últim de tot. Com dirien els capellans als casaments en l’alegria i en la malaltia.

Després de tota la parrafada, us preguntareu potser, com podem acabar amb aquesta situació. La solució és eliminar-ne les causes. O sigui fomentar l’ocupació indefinida sense acomidament per quatre rals, reduir dràsticament la temporalitat i alhora aplicar efectivament la LPRL. No sembla gaire dificil, però segur que alguns amb molta pela no voldran, i les joves i els joves treballadors dels Paísos Catalans no tindrem més remei que seguir organitzant-nos al sindicalisme nacional i de classe per tal de mobilitzar-nos i lluitar decididament per allò que és just i lògic. Però també movent el cul per evitar que després de cridar, plorar i suar, no vingui ningu de fora i ens pacti un nyap.
24-10-2004
Sergi Perelló
Opinió

De lluites socials en temps de retallades de drets i d’efervescència nacional
Roger Tugas
Portaveu Nacional

Supeditats en la resposta
Gerard Rabat
Secretari d'Acció Sindical


La Intersindic@l
SUBSCRIU-TE AL
BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA INTERSINDIC@L
Agenda



  ESPAI JOVE de la Intersindical-CSC · Carrer de Villarroel, 45, entresòl · 08011 Barcelona · Tel. 934813660