AMPLIAR ARTICLES D'OPINIÓ
La llei de l’habitatge: podant les branques del problema
És agradable veure com, entre tantes reformes perjudicials per les classes treballadores, apareixen d’altres mínimament favorables, com la llei de dependència del govern central o el projecte de llei de l’habitatge de la Generalitat. Tot i això, en ambdós casos, només es fan petites (però positives) reformes que no ataquen l’arrel del problema. En el cas que ens ateny, la llei de l’habitatge, és molt positiu que, almenys, s’hagi identificat un dels causants reals del problema: l’especulació. Altrament, les polítiques realitzades fins ara es limitaven a fer pisos de protecció oficial que no solucionaven cap problema però que eren útils per uns pocs afortunats. Tanmateix, no podem obviar que aquesta fórmula segueix sent la principal política que se’n derivarà, acompanyada per un foment del lloguer o una controvertida obligatorietat de llogar els pisos buits. Aquesta obligatorietat, però, apareixerà després de molts passos incomplerts anteriorment (abans d’obligar a llogar, s’hauran de seguir una infinitat de terminis que faran molt difícil arribar a aquest extrem), així que tampoc podem parlar de cap mesura revolucionària, sinó d’una mena d’avís o toc d’atenció perquè els poders fàctics acceptin la resta del projecte a canvi de fer saltar aquesta part o per exigir als actuals propietaris de pisos buits que utilitzin una mica la imaginació per no fer tan flagrant aquesta especulació (es preveuen moltes maneres per evitar l’obligatorietat de llogar). En tot cas, si finalment algú hagués de llogar el seu pis, el màxim que podria “perdre” és guanyar uns diners durant un temps (fruit d’un lloguer avalat per la Generalitat) i vendre igualment el seu pis molt més car del preu pel que el va comprar, al cap d’un temps.

El rerafons de tot plegat, que no s’ha volgut tocar des del govern d’Entesa, és una lluita de classes en versió moderna. No ho dic jo, sinó que la patronal catalana ja va posar el crit al cel i CiU va avisar que aquestes eren mesures de “esquerra radical” (sic). L’infundat terme d’expropiació ha fet saltar totes les alarmes i UGT ja s’ha posat del costat dels especuladors criticant la llei i descobrint, una vegada més, la seva deriva liberal.
Tanmateix, l’altre gran problema de l’especulació, aquell protagonitzat per immobiliàries que s’enriqueixen sense límit i per la corrupció i el diner negre, no és afrontat pel projecte de llei de l’habitatge. Sabíeu que hi ha 47.000 immobiliàries a l’estat i només un 10% d’elles té més de 3 treballadors declarats...? La solució proposada, doncs, torna a criminalitzar el petit propietari enfront el gran especulador i destina una gran quantitat de diners a fer pisos de protecció oficial, pagats cada cop més per impostos indirectes (no progressius), per corregir les deficiències del sistema.
I és que el problema és estructural. Mentre se segueixi pensant en l’habitatge com un negoci i no com un dret, no es trobaran solucions. Mirat fredament, qui és capaç de justificar l’ús privat del sòl? Amb quin dret podem “comprar el planeta”? Hi ha alguns aspectes de la vida que, si no són gestionats des d’un punt de vista col•lectiu, poden dur a grans problemes, alguns dels quals ja s’estan manifestant. I aquest punt de vista col•lectiu només el pot garantir l’Estat, perquè la iniciativa privada mira pel màxim benefici individual, és incapaç de planificar pel bé de tots. Així doncs, alguns actuals negocis, com l’immobiliari, haurien de ser de gestió estatal. Tot i això, d’altres també guanyarien en eficiència si fossin gestionats (bé) per l’Estat, com les caixes i bancs (per què mans privades han de guardar i especular amb diners de les persones?) o els serveis d’inserció laboral (el mal funcionament dels públics va dur a la legalització de les ETT i els problemes que això ha comportat). Tanmateix, aquest problema l’esquerra parlamentària és incapaç (i no té la voluntat) d’afrontar-lo. Per qüestions programàtiques no es fa, tampoc per no caure grassos a la patronal i poders fàctics i, en el cas de l’habitatge, per no enfonsar un sistema econòmic de vidre edificat sobre l’especulació i les finances.

Finalment, i una altra vegada, l’esquerra parlamentària no ha volgut recolzar-se en els moviments socials per justificar les seves mesures. Els qui abans eren els aliats dels partits d’esquerres ara són vistos amb desconfiança per aquests, ja que reclamen mesures que no estan disposats a complir. És més fàcil renunciar a alguns aspectes per acontentar la patronal (aliada de la dreta), que no pas radicalitzar postures per acontentar els moviments socials (teòrics aliats de l’esquerra), el que els faria guanyar-se una caricatura de radicalitat que els seria negativa, segons deuen creure. Així doncs, enlloc de regularitzar l’okupació (que no legalitzar-la sense condicions, sinó posar-hi unes normes i acords acceptables per ambdues parts, esquàters i govern), és preferible atacar-la i seguir amb polítiques de gestió de la misèria.

Així doncs, aquesta llei de l’habitatge, malgrat que aporta alguna idea positiva al debat que afronta, segueix amb postures cohibides i gens decidides, que faciliten alguns aspectes respecte a l’actual situació, però que eviten atacar l’arrel del problema.
11-01-2007
Roger Tugas, membre de l'Espai Jove de la Intersindical-CSC
Opinió

De lluites socials en temps de retallades de drets i d’efervescència nacional
Roger Tugas
Portaveu Nacional

Supeditats en la resposta
Gerard Rabat
Secretari d'Acció Sindical


La Intersindic@l
SUBSCRIU-TE AL
BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA INTERSINDIC@L
Agenda



  ESPAI JOVE de la Intersindical-CSC · Carrer de Villarroel, 45, entresòl · 08011 Barcelona · Tel. 934813660